A dalt de tot d’una muntanya de xocolata vivia un drac petit anomenat Flameta. Tenia escates verdes com una maragda humida, unes ales encara una mica curtes i una cua que es ficava pertot arreu.

—Sóc el drac més poderós del món! —rugia cada matí des de la seva cova, encara que de vegades acabava entrebancant-se amb una pedra en voler fer tanta comèdia.

En Flameta era valent, simpàtic i molt orgullós. Però amagava un secret que no volia reconèixer davant de ningú: no volia banyar-se.

—Els banys són per a criatures delicades, no pas per a dracs! —deia sempre, inflant el pit.

Al principi ningú no hi va donar gaire importància. Però van anar passant dies, després setmanes, i les seves escates van començar a perdre brillantor. El verd viu es va tornar apagat. A la cua se li enganxaven restes de fulles, fang sec i trossos de baies aixafades.

Ell feia veure que no passava res. Caminava amb el cap ben alt i seguia rugint com si tot estigués sota control. Però quan passava a prop d’altres dracs, aquests arrufaven el nas d’amagat.

—Flameta… fas una olor estranya —li va dir un dia el seu amic Guspires, intentant ser educat.

—No és estranya. És olor de drac aventurer! —va contestar ell, tot i que per dins va notar una punxada d’incomoditat.

Just aleshores, la reina dels dracs va anunciar el Gran Festival de la Brillantor, una celebració on tots els dracs joves havien de presentar-se amb les escates netes, polides i ben cuidades. No era només una qüestió d’aparença: era una manera d’honorar el propi cos i mostrar respecte per la comunitat.

Quan en Flameta va sentir l’anunci, se li va encongir el cor. Va anar fins al llac a mirar-s’hi i gairebé no es va reconèixer. Les escates, que abans reflectien la llum, ara semblaven cobertes d’una boira trista.

—No pot ser… aquest no semblo jo.

La seva mare, Focmare, el va trobar amagat darrere d’unes roques de caramel fos. No el va renyar. Es va asseure al seu costat.

—Flameta, saps què vol dir ser valent de debò?

—Escopir foc? —va provar ell.

—Això és fàcil per a un drac. El difícil és fer allò que et costa quan saps que et farà bé.

Aquelles paraules li van quedar donant voltes pel cap. Potser tenia por de l’aigua freda. Potser no li agradava haver d’aturar-se. Potser li semblava que banyar-se el feia menys ferotge. Però tot això, en lloc de fer-lo més fort, l’estava allunyant d’ell mateix.

Finalment va acceptar anar amb la seva mare fins al rierol clar que baixava de les muntanyes. Al principi va ficar-hi només una urpa. Després la cua. Després una ala.

—És freda!

—Només al principi —va dir la Focmare—. Respira i queda-t’hi un moment.

Quan l’aigua li va tocar les escates, va sentir una barreja estranya de pessigolles, sorpresa i alleujament. La seva mare li va passar una esponja suau amb sabó d’herbes i flors. A cada fregada, sota la capa de brutícia reapareixia el verd brillant de sempre.

En Flameta va començar a riure. No només perquè el sabó li feia cosquelles, sinó perquè descobria una sensació nova: la de tornar a habitar el seu propi cos amb comoditat.

—Mira! —va exclamar—. Torno a ser jo!

Quan es va eixugar al sol, les seves escates lluïen com fulles acabades de mullar. L’olor havia desaparegut, la cua tornava a moure’s amb lleugeresa i fins i tot les ales semblaven més contentes.

Aquell vespre, al Festival de la Brillantor, en Flameta va arribar resplendent. Però el millor no va ser l’aspecte. El millor va ser com caminava: sense amagar-se, sense fer veure, sense la necessitat de defensar-se rere una fanfarronada.

—Ara sí que sembles el drac més valent del món —li va xiuxiuejar en Guspires.

I en Flameta va entendre que la seva mare tenia raó. Hi ha gestes que no es fan davant d’un enemic ni amb grans crits. Algunes de les més importants passen en silenci, quan aprenem a fer les paus amb allò que ens costa i descobrim que cuidar-se també forma part de la força de debò. 🐉✨