En Martí tenia moltes joguines. Potser massa. Tenia dinosaures que rugien, cotxes de curses, peces de construcció, un coet de plàstic que feia sorolls espectaculars, robots, nines, llibres de cartró i un osset de peluix anomenat Pompó que l’acompanyava des que era molt petit.

S’estimava les seves joguines, això era cert. Però hi havia una cosa que no feia mai: endreçar-les. Després de jugar, sempre prometia que ja ho recolliria més tard. El problema és que aquell “més tard” no arribava mai.

—Martí, abans de sopar toca recollir —li recordava la mare.

—Després! —contestava ell sense ni girar-se.

I així passaven els dies. A terra hi havia cotxes girats del revés, blocs escampats com pedres d’un riu estrany, peces petites sota el llit, un vaixell mig oblidat a la banyera i un robot sense carregador des de feia tres setmanes. L’habitació semblava menys una habitació i més una tempesta de plàstic, roba i aventures a mig acabar.

Una nit, quan tota la casa dormia i només se sentia el brunzit suau de la nevera llunyana, va passar una cosa extraordinària. Les joguines van obrir els ulls. Es van espolsar, es van estirar i van començar a parlar entre elles.

—No podem continuar així —va dir en Pompó, l’osset, amb la veu cansada—. Sempre acabo sota una cadira o aixafat per una caixa de blocs.

—Jo fa dies que no trobo el meu carregador —va rondinar el robot Zap—. Tinc la bateria emocional sota mínims.

—I jo continuo mig mullat de la banyera! —va protestar el vaixell Pirí.

Les joguines es van reunir al centre de l’habitació com si fossin un consell secret. Cadascuna explicava el mateix des de llocs diferents: no se sentien cuidades. No volien deixar de jugar amb en Martí, però necessitaven que ell entengués que estimar una cosa també és saber guardar-la, netejar-la i tornar-la a casa seva.

—Proposo una desaparició temporal —va suggerir el coet, molt dramàtic—. Si no ens veu, potser ens valorarà.

La idea va agradar. Aquella mateixa nit es van organitzar. Els dinosaures van arrossegar capses. Els cotxes van fer de missatgers. El robot va coordinar moviments. I el Pompó, que era el més tendre però també el més sensat, va escriure una nota torta amb un llapis petit.

L’endemà al matí, en Martí es va despertar disposat a jugar. Però no hi havia res. Ni els cotxes. Ni el coet. Ni els dinosaures. Ni el Pompó. Va mirar sota el llit, dins de l’armari, darrere la cortina i fins i tot al passadís. Res.

—Mare! Han desaparegut totes!

Al cap d’una estona, damunt de la taula petita de l’habitació, va trobar un cofret. A dins hi havia la nota. Deia així:

—“Martí, ens agrada jugar amb tu, però no ens agrada viure escampades, trencades o perdudes. Si vols que tornem, ens has de demostrar que ens saps cuidar. Comença per l’habitació.”

En Martí va seure a terra amb la nota a les mans. Al principi es va enfadar. Després es va sentir trist. I finalment va mirar l’habitació amb uns ulls que no havia fet servir mai. Va adonar-se que ni tan sols hi cabien bé els seus peus, que hi havia joguines trepitjades i que el Pompó, si hagués estat allà, hauria dormit en un caos incomodíssim.

Va començar a recollir. Primer sense gaire ganes, després amb una mica més d’ordre. Una caixa per als dinosaures. Una altra per als cotxes. Els blocs en un cistell. Els llibres a la prestatgeria. El vaixell a assecar-se. El robot amb un lloc només per a ell i per al seu carregador.

A mesura que avançava, la seva habitació canviava. L’aire semblava circular millor. Els colors es veien més clars. El terra tornava a existir. I, sense acabar d’entendre per què, en Martí es començava a sentir bé. No perquè estigués “obeint”, sinó perquè notava que aquell espai tornava a ser habitable, amable, preparat per a una nova aventura.

—Potser tenir ordre no és tan horrible… —va murmurar, una mica sorprès.

Quan ho va tenir tot a lloc, va tornar a obrir el cofret. A dins hi havia una segona nota: “Mira bé”.

I aleshores va passar. Darrere dels coixins va aparèixer el Pompó. Del prestatge de baix va sortir el robot. De sota una manta, els dinosaures. D’una capsa perfectament col·locada, els cotxes. Tots van tornar com si l’habitació els hagués convidat de nou a viure-hi.

—Heu tornat!

—Perquè ara sembla que també hi tenim casa nosaltres —va dir en Pompó.

En Martí va abraçar l’osset fort. Va entendre, sense que ningú no li fes un sermó, que endreçar no és apartar el joc ni apagar la diversió. És preparar-ne el retorn. És fer lloc perquè les coses estimades puguin continuar formant part de la vida sense perdre’s, trencar-se o quedar oblidades.

Des d’aquell dia, no sempre recollia amb alegria absoluta. Alguns vespres encara rondinava una mica, com passa a gairebé tothom. Però ja no mirava l’ordre com una obligació sense sentit. Ara sabia que cada joguina tenia una casa, i que tenir cura del que estimes també és una manera de fer créixer l’harmonia. 🧸🚗✨