En Pere era un nen especial per una raó que, al principi, gairebé ningú no entenia: no li feia por equivocar-se.

A l’escola, quan la mestra feia una pregunta difícil, molts companys baixaven la mirada o esperaven que algú altre s’arrisqués primer. En Pere, en canvi, alçava la mà encara que no n’estigués del tot segur.

—Quant fan set per vuit? —va preguntar un matí la mestra.

—Cinquanta-quatre! —va respondre en Pere, ben convençut.

No era correcte. Algú va riure per sota el nas. La mestra el va corregir amb calma. Però en Pere no es va encongir ni es va posar vermell. Es va quedar pensant uns segons i després va somriure.

—D’acord. No era això. La pròxima vegada hi estaré més a prop.

A la sortida, la seva companya Marta no podia deixar de donar-hi voltes.

—No et fa vergonya equivocar-te davant de tothom?

—No gaire —va respondre en Pere—. Cada error és com un entrenament per al cervell. Si no m’equivoco mai, com he d’aprendre coses noves?

Aquella mateixa tarda, en Pere va anar a casa de l’àvia Carme. Feia una olor deliciosa de mantega, vainilla i forn encès. L’àvia estava intentant fer unes galetes que, segons ella, havien estat un èxit tota la vida… excepte aquell dia.

La primera safata va sortir massa torrada. La segona, massa tova. La tercera, massa salada. L’àvia estava a punt d’enfadar-se amb ella mateixa.

—Avui no em surt res bé…

—No passa res —va dir en Pere—. Les galetes encara estan aprenent a ser galetes.

L’àvia el va mirar i va esclafir a riure. Aquella frase li va treure de sobre un pes que no sabia que portava. Van tornar a començar. Aquesta vegada van revisar les mides, van tastar la massa, van ajustar el temps de forn i van observar què passava sense dramatisme.

A la quarta tanda, les galetes van sortir perfectes: daurades, cruixents per fora i tendres per dins.

—Si no ens haguéssim equivocat, no hauríem trobat la millor manera de fer-les —va admetre l’àvia.

L’endemà, a l’escola, hi havia concurs de dibuix. El tema era “El meu lloc preferit”. En Pere volia dibuixar el jardí de l’àvia, però les flors li van sortir més estranyes del que esperava i el sol, rodó i groc, s’assemblava molt més a una truita que no pas a un astre.

Va estar a punt d’esborrar-ho tot. Però llavors va recordar les galetes, la pregunta de matemàtiques i aquella idea que feia temps que li ballava al cap: potser un error no sempre s’ha de fer desaparèixer. Potser, de vegades, s’ha de transformar.

Així que va convertir el seu dibuix en un món imaginari: flors-núvol, sols-truita, arbres amb fulles de colors impossibles i camins que giraven com si fossin cançons.

—No sembla gaire real… —va dir un company.

—Ja. Però potser no volia ser real —va respondre en Pere.

Quan la mestra va anunciar el resultat, en Pere va guanyar. No perquè hagués fet el dibuix més perfecte, sinó perquè havia sabut convertir una cosa que no li agradava en una idea nova, valenta i creativa.

A poc a poc, els altres infants van començar a mirar-lo diferent. Alguns encara se sentien avergonyits quan s’equivocaven. Però ara, en veure en Pere, començaven a sospitar que potser fallar no era el final del camí, sinó una part del recorregut.

—I si m’he equivocat molt? —li va preguntar un dia la Marta.

—Doncs potser avui has après molt —va contestar ell.

Des d’aleshores, cada vegada que alguna cosa no sortia com esperava, en Pere respirava fondo i es feia la mateixa pregunta: “Què m’està ensenyant això?”. I aquella manera de mirar els errors, lluny de fer-lo menys exigent, el feia més valent, més flexible i més creatiu.

Perquè hi ha errors que fan nosa, sí. Però també n’hi ha que, si els escoltem bé, s’acaben convertint en mestres disfressats. 🌟