Al cel més blau que es pugui imaginar hi vivia un núvol anomenat Viatgera. Era blanca, esponjosa, lleugera i somreia d’una manera molt particular: com si cada matí pensés que el món li havia preparat una sorpresa nova.

Les altres núvols solien quedar-se sempre a prop del mateix paisatge. Coneixien el mateix campanar, la mateixa serra, el mateix riu. Però la Viatgera tenia el cor inquiet. Volia saber què hi havia més enllà de l’horitzó, més enllà dels ports, més enllà dels llocs que ja coneixia de memòria.

—Vull veure-ho tot —deia mentre el vent li pentinava les vores—. Vull conèixer els colors del món, les seves olors, les seves llengües i les seves formes de viure.

Un matí, un corrent d’aire valent la va empènyer cap al nord. Va travessar muntanyes altíssimes cobertes de neu i va veure pobles amb teulades fumoses, persones abrigades caminant sobre carrers de pedra i infants que deixaven petjades sobre la neu acabada de caure.

—Mira que n’és, de blanc, aquest paisatge! —va exclamar—. Sembla un trosset de cel que hagi decidit baixar a terra.

Després el vent va canviar i la va portar damunt d’un desert immens. Tot era daurat, calent i ondulant. Els camells avançaven lents com si coneguessin un secret antic, i algunes persones descansaven sota tendes de tela mentre compartien aigua i ombra.

—Aquí gairebé no hi ha pluja… —va murmurar la Viatgera, preocupada.

Va fer-se gran i grisa, va respirar fondíssim i va deixar caure una pluja suau, breu i fresca. A sota, algunes flors amagades van despertar com si haguessin estat esperant aquell instant durant setmanes. Les persones van mirar cap al cel i van somriure agraïdes.

La Viatgera va continuar el recorregut. Va passar per damunt d’una selva espessa on els ocells tenien plomes impossibles i els micos saltaven de branca en branca com si dansessin. Va veure rius amples com miralls, va sobrevolar mars on les balenes emergien com muntanyes en moviment i camps grocs que brillaven com si la terra hagués decidit imitar el sol.

A cada lloc, ella canviava una mica. De vegades era un núvol gran i ample que feia ombra. D’altres, era petita i llisa, com una petita barca de vapor. Hi havia dies que semblava un animal, un castell o una escala feta per pujar al capvespre.

Un vespre va coincidir amb un altre núvol que mai no havia marxat del seu poble. Es deia Quiet i flotava sempre sobre la mateixa vall, content d’il·luminar els mateixos prats i els mateixos arbres.

—No t’avorreix quedar-te sempre aquí? —li va preguntar la Viatgera.

—No pas —va respondre en Quiet—. Aquest és el meu lloc i m’estimo molt el que conec. Però digue’m… com és, realment, el món?

La Viatgera li va parlar de la neu que calla, del desert que resisteix, de la selva que canta, del mar que respira i dels pobles que celebren la vida de maneres molt diferents. Li va explicar que hi ha cases de colors, cases de fusta, cases de pedra i cases gairebé fetes de tela. Que hi ha gent que menja amb bastonets, gent que menja amb les mans i gent que s’asseu a taula després de donar gràcies en llengües diverses.

—I els infants? —va preguntar en Quiet, molt atent—. Són gaire diferents entre ells?

—Alguns tenen la pell molt clara, altres més fosca o daurada. Alguns parlen llengües que sonen com cançons suaus i d’altres que semblen petites percussions. Però tots riuen de debò quan juguen. Tots ploren quan alguna cosa els importa. Tots necessiten amor, espai i una mica de bellesa per créixer.

En Quiet es va quedar pensatiu. Mai no havia imaginat tanta varietat. Havia cregut, sense mala intenció, que el món devia assemblar-se força al seu paisatge de cada dia.

—M’agradaria veure-ho amb els meus propis ulls —va dir.

—I potser algun dia ho faràs —li va contestar la Viatgera—. Però hi ha una altra manera de començar a viatjar: preguntar, escoltar, llegir, imaginar i acollir allò que és diferent sense voler-ho fer igual a tu.

Aquella resposta li va agradar tant a en Quiet que, des d’aleshores, va començar a mirar amb altres ulls fins i tot la seva pròpia vall. Va adonar-se que també allà hi havia moltes maneres de viure, molts ritmes, moltes històries i moltes veus.

La Viatgera, mentrestant, va seguir el seu camí, feliç d’haver entès una veritat preciosa: el món no és bonic malgrat les diferències, sinó precisament gràcies a elles. I cada vegada que el vent la cridava cap a un lloc nou, ella hi anava amb el mateix somriure blanc de sempre, disposada a aprendre una mica més. ☁️🌍✨