En una mà plena de molles, pols, restes de xocolata i una mica de terra seca hi vivia una colla de gèrmens tan contents d’ells mateixos que gairebé semblaven creure que aquell lloc els pertanyia.

Feien festes invisibles, corredisses entre els dits i salts sota les ungles. Eren petits, sí, però molt presumits.

—Quin lloc més còmode! —deia el cap de la colla—. Aquí hi ha escalfor, racons i menjar. Ens hi podríem quedar per sempre.

Però aquelles mans pertanyien a una nena molt activa que estava a punt de seure a taula després d’haver jugat, córrer i tocar de tot. Quan la seva mare li va recordar que abans de dinar tocava rentar-se bé, els gèrmens es van posar nerviosos.

—Potser avui se n’oblida…

No se’n va oblidar. L’aixeta es va obrir. L’aigua va començar a córrer. I tot seguit va aparèixer el sabó com qui entra en una història amb música d’aventura.

—Correu! Ha arribat l’escuma!

La nena va començar a rentar-se els palmells, el dors de les mans, entre els dits i sota les ungles. Cada gest feia tremolar el petit regne dels gèrmens. Allà on hi havia bombolles, ja no hi quedava lloc per a la festa.

Els gèrmens intentaven amagar-se als racons més estrets, però la nena havia après bé la rutina. Una mà fregava l’altra, després els dits, després els canells. I com més a fons es rentava, més clar quedava que la higiene no és cap mania: és una defensa senzilla i poderosa.

—No hi ha cap escapatòria! —va cridar un gèrmen minúscul mentre l’aigua se l’enduia.

Quan va acabar, les mans estaven netes, fresques i preparades per agafar el menjar sense convidats indesitjats. Els gèrmens, derrotats, van entendre que hi ha llocs on no val la pena instal·lar-s’hi si a l’altra banda hi ha aigua, sabó i una mica de constància. 🫧🦠✨