En un racó molt amagat del bosc, allà on els raigs de sol entraven entre les fulles com si fossin fils d’or, hi havia la fàbrica de sabons de la fada Meravella.

No era una fàbrica sorollosa ni plena de fum. Era una casa rodona, construïda dins d’un arbre gegant, amb finestres petites, olles de coure, prestatgeries de fusta i una olor tan agradable que semblava impossible estar-hi trist.

Allà, la fada Meravella treballava cada dia en silenci i amb alegria. Barrejant olis suaus, infusions de plantes, pètals perfumats i una escuma daurada que, segons deia, només apareixia quan es feien les coses amb paciència.

—Cada sabó ha de netejar, sí —repetia mentre remenava—, però també ha d’abraçar, calmar i fer sentir bé.

Una tarda hi va arribar la Sònia, una nena que no suportava l’hora del bany. Deia que l’aigua era freda, que rentar-se li feia perdre temps i que la higiene era una cosa pesada inventada pels adults.

—Si m’embruto jugant, és perquè m’ho he passat bé —va dir creuant els braços.

—I tens tota la raó —va respondre la fada Meravella sense enfadar-se gens—. Però una cosa no treu l’altra. Jugar és meravellós. I cuidar-te després també ho pot ser.

La Sònia la va mirar amb escepticisme. Però la fada la va convidar a entrar al seu taller. Li va ensenyar sabons amb forma d’estrella, de peix, de núvol, de petxina i de flor. Alguns feien olor de mandarina acabada de pelar. Altres, de lavanda tranquil·la. D’altres, de mel, de romaní o de rosa suau.

Hi havia sabons translúcids com caramel de llum, sabons color crema, sabons amb vetes verdes i d’altres amb petits pètals atrapats a dins com si fossin tresors minúsculs.

—Com els fas? —va preguntar finalment la nena, començant a rendir-se a la curiositat.

—Amb ingredients, sí. Però també amb una altra cosa: imaginació. Si un infant sent que rentar-se és només una ordre, s’hi resistirà. Si sent que és un moment de cura, potser hi trobarà alguna cosa bonica.

La fada va deixar que la Sònia toqués les pastilles, n’olorés les superfícies i triés la que més li agradava. La nena en va agafar una en forma d’estrella que feia olor de mandarina i camp d’estiu.

—Aquesta sembla contenta —va dir.

—Doncs deixa que t’acompanyi —va respondre la Meravella.

Van preparar una palangana amb aigua tèbia i, quan el sabó va tocar l’aigua, va començar a fer una escuma suau i brillant. La Sònia s’hi va posar les mans, després els braços, i va descobrir que aquella sensació no era freda ni avorrida. Era agradable. Feia olor de net i d’aventura acabada amb calma.

La fada li va explicar que el sabó no serveix només per treure la brutícia visible, sinó també per donar al cos un moment de tancament després del joc: “ja has corregut, ja has explorat, ja has viscut; ara et cuides i et prepares per a la següent aventura”.

—Aleshores rentar-se no és un càstig?

—No. És un ritual. A vegades breu, a vegades alegre, a vegades silenciós. Però un ritual de respecte cap al teu cos.

Quan la Sònia va acabar, es notava la pell neta, els cabells més lleugers i l’ànim estranyament content. No s’havia convertit en una nena diferent, ni havia deixat de preferir jugar abans que banyar-se. Però ara havia descobert que cuidar-se també podia tenir una part agradable, sensorial i fins i tot una mica màgica.

Abans de marxar, la fada Meravella li va regalar el sabó d’estrella i una frase per endur-se a casa.

—Recorda això: la neteja no està renyida amb la diversió. Quan una cosa es fa amb tendresa, pot ser útil i bonica alhora.

I des d’aquell dia, la Sònia ja no va mirar l’hora del bany exactament igual. De vegades encara protestava una mica, com fan molts infants. Però en el fons sabia que aquell moment també formava part d’una manera estimada de cuidar-se. I això feia que tot semblés una mica més amable. 🧚🫧✨