En Valentí era d’aquells nens que semblaven tenir molla als peus. Corria, saltava, pujava bancs, jugava a pilota, improvisava balls a la cuina i convertia qualsevol passadís en una pista de curses.

O això creia tothom. Perquè darrere aquella energia irregular hi havia un secret que només es notava quan arribava la tarda: en Valentí s’ensorrava de cop. Passava de ser una tempesta de moviment a quedar-se sense bateria com una llanterna vella.

La seva relació amb el menjar no l’ajudava gaire. Li encantaven les patates fregides, els refrescos amb bombolles, les galetes farcides i qualsevol cosa que cruixís o brillés dins d’un embolcall de colors. La fruita li semblava menjar d’ocells. Les verdures, un camp avorrit al mig del plat. I l’aigua… l’aigua li semblava massa tranquil·la per competir amb els refrescos.

—Jo menjo el que m’agrada —deia—. I ja està.

Un dimecres, mentre jugava a futbol al pati gran, va passar una cosa que el va deixar desconcertat. Va córrer darrere la pilota, va intentar xutar i, de sobte, les cames li van pesar com si les dugués plenes de sorra. El pit li bategava molt ràpid i la respiració no li arribava.

—Valentí, estàs bé? —li va preguntar en Biel, veient-lo seure a la banda amb la cara pàl·lida.

—No ho sé… abans podia continuar, però ara em sento buit.

Aquella mateixa nit, mentre sopaven, l’avi Tomàs —que de jove havia estat atleta i encara caminava amb aquell posat de qui sap escoltar el cos— va seure al seu costat.

—Vols que t’expliqui una cosa? El cos s’assembla una mica a un vehicle. Si hi poses un combustible que fa fum i dura poc, el motor s’atura abans del compte.

—I quin és el combustible bo?

—El que et dona energia sostinguda: fruita, aigua, cereals, verdures, fruits secs, llegums, ous, peix… menjar que ajuda de debò. No cal prohibir-ho tot, però sí aprendre què t’omple de força de veritat.

En Valentí va arrufar el nas. No sonava gaire emocionant. Però l’avi no li va parlar de càstigs ni d’aliments bons i dolents com si fossin soldats d’una guerra. Li va proposar un experiment.

—Durant uns dies, observarem com et sents quan menges d’una manera més variada. No ho farem per manar-te. Ho farem per descobrir.

L’endemà al matí van començar. Per esmorzar, iogurt amb plàtan i civada. A mig matí, aigua fresca i una mandarina. Al dinar, arròs amb verdures i pollastre. Per berenar, pa amb crema de fruita seca i poma tallada a llunes.

Al principi, en Valentí enyorava molt els gustos ràpids i intensos a què estava acostumat. Fins i tot va rondinar quan va veure pastanaga al plat i va protestar quan la mare li va oferir aigua amb rodanxes de llimona en lloc d’un refresc.

—Això no és tan divertit —va murmurar.

—Potser no és tan sorollós —li va dir l’avi—, però escolta què et diu el cos després.

I el cos, a poc a poc, va començar a parlar. El segon dia, en Valentí no es va aixecar tan adormit. El tercer, va acabar el partit del pati sense ofec. El quart, va notar que el cap li funcionava més clar i que ja no necessitava menjar alguna cosa dolça cada estona per sentir un cop de força.

—Avi… crec que avui he corregut més i m’he cansat menys.

—No és màgia —va respondre l’avi—. És energia més estable. El teu cos t’està dient gràcies.

Aquella frase li va quedar gravada. Per primera vegada, en Valentí va deixar de veure el menjar com una batalla i el va començar a veure com una mena de conversa. Hi havia aliments que li feien una festa molt curta i sorollosa, i n’hi havia d’altres que li construïen una força més tranquil·la i duradora.

Amb els dies, també va descobrir gustos nous. Les maduixes li semblaven caramels que havien crescut a l’hort. La pastanaga tallada fina li cruixia com si fos una patata fregida més fresca. El pa amb tomàquet i oli li feia sentir que el berenar podia ser senzill i boníssim alhora.

—I l’aigua? —va preguntar l’avi un vespre.

—Ja no em sembla avorrida —va dir en Valentí—. Quan tinc set de debò, és el que més m’ajuda.

L’avi va somriure. Sabia que el més valuós no era que el nen obeís, sinó que havia començat a comprendre. Menjar bé no volia dir menjar perfecte ni deixar d’estimar per sempre els sabors de festa. Volia dir, sobretot, saber quins aliments l’acompanyaven millor en el joc, en el descans, en el creixement i en la vida quotidiana.

Des d’aquell dia, en Valentí va continuar menjant de tot, però amb més criteri. I quan notava el cos cansat, en lloc de buscar una solució ràpida i llaminera, es preguntava què li faria bé de debò. Havia trobat, finalment, la seva font de l’energia: no un secret màgic, sinó una suma de petits hàbits que el feien sentir més fort, més despert i més alegre. 🍎⚡✨