En Janot era un nen tan actiu que, de vegades, tot li passava massa ràpid i massa fort alhora. Els sorolls el sacsejaven, les esperes el desesperaven i les emocions semblaven córrer-li per dins com cavalls desbocats.

No era que no volgués estar tranquil. És que no sabia ben bé com fer-ho. Quan li deien “calma’t”, aquella paraula li sonava gairebé com si li demanessin una cosa impossible.

Un cap de setmana, després d’un matí especialment mogut, l’avi el va convidar a fer una excursió.

—Anirem a la Muntanya de la Calma —li va dir.

—Existeix de veritat?

—Sí. Però no s’hi puja corrent. S’hi puja respirant.

En Janot va arrufar el nas. Ell estava acostumat a associar una muntanya amb esforç, salts i arribada ràpida. Però l’avi caminava a un altre ritme. Ni lent ni pesat. Senzillament present.

Van començar el camí per un sender d’herba i pedres. Al primer tram, en Janot volia avançar a tota velocitat. Feia tres passes i ja en volia fer trenta. Però l’avi l’aturava suaument.

—Abans de continuar, escolta. Què sents?

Al principi, el nen només percebia sorolls barrejats: el vent, unes fulles, un ocell, el frec de les seves sabates. Però, quan s’hi fixava millor, cada so ocupava el seu lloc.

—Ara respira. L’aire entra… i surt. No cal fer-ho perfecte. Només notar-ho.

Van seguir pujant. A cada tram, l’avi li proposava una cosa diferent: sentir les plantes sota els dits, mirar la llum entre els arbres, notar com el peu toca la terra abans de fer el pas següent.

Al principi, en Janot trobava aquell mètode estrany. Ell volia arribar ja. Però a poc a poc va començar a notar alguna cosa sorprenent: el seu cos, que normalment anava davant de tot, deixava de córrer per dintre.

—És com si el cap fes menys soroll —va dir després d’una estona.

—Això passa quan li dones espai —va respondre l’avi.

Hi va haver un tros de camí una mica més costerut. En Janot es va posar nerviós i va voler avançar de pressa. Va ensopegar amb una pedra i es va enfadar amb ell mateix.

—Ho estic fent malament!

—No. Només t’has tornat a accelerar. La muntanya no demana perfecció. Demana que tornis.

Aquella frase el va sorprendre. Tornar. No fer-ho impecable, sinó tornar al respir, al pas, al cos. Va provar-ho. Una inspiració. Una expiració. Un pas. Després un altre. I el sender, de sobte, ja no semblava una lluita.

Quan van arribar al capdamunt, no hi havia cap tresor enterrat, ni cap bandera, ni cap recompensa brillant. Hi havia silenci, cel obert, un horitzó ample i un cor que bategava sense tanta urgència.

—Avi… em sento bé. Molt bé. Però no és perquè no faci res. És com si… tot s’hagués posat al lloc.

—Això és la calma —va dir l’avi—. No és quedar-se buit ni quiet per força. És poder tornar a tu quan tot sembla massa.

En Janot es va asseure a una roca i va deixar que el vent li toqués la cara. Va entendre, finalment, que la calma no era una cosa reservada a la gent que no s’inquieta mai. Era una habilitat que també ell podia practicar. A vegades amb ajuda. A vegades amb més temps. Però possible.

Quan van baixar de la muntanya, continuava sent el mateix nen alegre, intens i actiu de sempre. No s’havia convertit en algú lent ni silenciós de cop. Però ara tenia una eina nova: quan tot li semblava massa, podia tancar els ulls un moment, respirar i “pujar la seva muntanya” per dins.

I aquella descoberta li va fer entendre una cosa que ja no oblidaria: la calma no sempre apareix sola, però es pot aprendre com s’aprèn un camí. Pas a pas, amb companyia, respiració i una mica de confiança. ⛰️🍃✨