En un poble petit envoltat de muntanyes hi vivia la Lluna, una nena de cabells arrissats i ulls color de mel que tenia un do molt especial: la seva pell li parlava.

No ho feia amb una veu forta ni com als contes de fades. Ho feia amb petits xiuxiuejos que només ella sabia escoltar. De vegades era una sensació de tibantor a les galtes. D’altres, una picoreta als braços. O una escalfor subtil després d’un dia llarg al sol.

—Bon dia, Lluna —li deia cada matí—. Avui estic una mica seca. Em posaries una mica de crema?

La nena tenia al seu prestatge un potet suau amb olor d’àloe vera i mel. Se’l posava a les mans amb delicadesa, l’estenia pels colzes, les cames i les galtes, i la pell feia un sospir de benestar.

—Ara sí. Em sento lleugera com un núvol.

A la Lluna li agradava molt aquell moment perquè no era només una rutina. Era una manera de saludar-se. Com si, abans de començar el dia, es recordés a ella mateixa que el seu cos mereixia atenció.

Un cap de setmana, la família va anar d’excursió al camp. Feia un sol claríssim, el cel estava net i l’aire feia olor d’herba i romaní. La Lluna va córrer, va jugar, va fer tombarelles i es va passar hores inventant camins entre matolls i pedres.

Estava tan contenta que es va oblidar del protector solar, del barret i de l’ombra. “Només una estona més”, va pensar. I després una altra. I una altra.

Quan va tornar a casa, la seva pell ja no li parlava amb aquell to suau de sempre. La veu era cansada, sensible, gairebé ofesa.

—Lluna… avui em fa mal. El sol ha estat massa fort i no m’has protegit.

La nena es va mirar els braços. Estaven vermells i calents com si guardessin una mica de foc. També se sentia la cara tibant. I, de cop, li va fer pena no haver estat més atenta.

—Ho sento molt. Què puc fer perquè et trobis millor?

—Dóna’m alguna cosa fresca. Alguna cosa calmada. Una abraçada d’àloe seria perfecta.

La mare li va portar gel d’àloe vera i la Lluna se’l va estendre a poc a poc, amb un tacte gairebé reverent. La pell es va anar calmant, i amb aquella frescor la nena també va aprendre una cosa que no s’oblida fàcilment: el cos avisa abans de fer-se sentir massa fort.

Els dies següents, la Lluna va observar-se millor. Va descobrir que la pell li parlava no només del sol, sinó també del fred, del vent, de l’aigua massa calenta i dels dies en què necessitava més suavitat després del bany.

—A vegades em cal protecció. D’altres, hidratació. D’altres, només que em tractis amb una mica més de delicadesa —li deia.

La nena va començar a preparar-se abans de sortir de casa: crema quan calia, protector si el sol apretava, gorra a l’estiu, bufanda quan el vent tallava. Ja no esperava a sentir molèsties per actuar.

I això va canviar també la seva manera de pensar. Va entendre que cuidar la pell no és una cosa que es fa només quan hi ha un problema. És un diàleg constant, una manera de dir-se “et veig, t’escolto i et cuido” cada dia.

Des d’aleshores, cada vegada que la Lluna s’estenia la crema o es posava el protector, somreia una mica. No perquè fos la part més emocionant del dia, sinó perquè sabia que aquells petits gestos també són una forma d’amor. 🌸✨