Molt, molt lluny, més enllà dels núvols que veiem des de les finestres i una mica més amunt de la darrera estrella del vespre, hi havia una illa de cotó rosa on vivia la Teixidora de Somnis.

Tenia els cabells blancs com la lluna plena, uns ulls tranquils que semblaven saber escoltar fins i tot els silencis, i unes mans fines i incansables que mai no deixaven de moure’s.

La seva feina era una de les més delicades de l’univers: teixir els somnis de tots els infants del món. No n’hi havia dos d’iguals. Cada nit, milions de cors petits esperaven sense saber-ho una història feta a mida de les seves emocions, dels seus jocs, de les seves pors i dels seus desitjos.

Quan el sol s’adormia darrere les muntanyes, la Teixidora obria el seu gran teler, construït amb fusta d’aurora i llum de lluna. En una capsa d’argent hi guardava fils d’arc de Sant Martí, fils de rialles, fils de cançons suaus, fils de pluja d’estiu i, per als somnis més dolços, fins i tot fils de xocolata tèbia.

—A veure… qui necessita avui una mica més de coratge? I qui necessita una nit més tendra que ahir?

Al seu costat l’ajudava en Ron-ron, un gat de lluna amb bigotis brillants i una cua tan flexible que servia per ordenar bobines, apartar núvols i fer companyia quan algun somni era especialment difícil.

—Aquesta nit anirem enfeinats —va dir el gat, mirant la llista que s’allargava com un riu de paper platejat.

Per als infants que s’havien sentit tristos, la Teixidora preparava jardins plens de flors que no es marcien mai. Per als qui tenien por de la foscor, teixia boscos amb cuques de llum, animals amables i senders que sempre trobaven el camí de tornada. Per als qui havien passat un dia massa mogut, filava mars tranquils, barques suaus i cels que respiraven lentament.

Una nit, tanmateix, la seva mà es va aturar en tocar un fil molt fi que tremolava més del compte.

—Qui és? —va preguntar la Teixidora en veu baixa.

—És l’Estel —va respondre en Ron-ron—. Fa dies que no dorm bé. La seva millor amiga s’ha mudat lluny i té por que, amb el temps, el record es vagi fent petit.

La Teixidora va tancar els ulls un moment. Coneixia bé aquella mena de tristesa: la que no fa soroll, però pesa. Va buscar llavors els seus fils més especials: fils de memòria, fils d’afecte, fils de tendresa i uns quants fils d’esperança que brillaven com petites espurnes daurades.

Va començar a teixir a poc a poc. Primer, un jardí de capvespre amb flors que no perdien mai el color. Després, un camí de pedres càlides que conduïa fins a un banc sota un arbre gran. Allà hi va asseure l’Estel amb la seva amiga, rient, parlant i compartint aquelles coses que només saben dir-se les persones que s’estimen de debò.

—No totes les distàncies trenquen els vincles —va murmurar la Teixidora mentre passava el fil d’una banda a l’altra—. Algunes només ensenyen altres maneres de cuidar-los.

Quan el somni va quedar acabat, la Teixidora el va plegar com si fos una manta lleugera i el va lliurar a la brisa de la nit. El somni va travessar cel, teulades i finestres fins a arribar al coixí de l’Estel.

Aquella nit, la nena va dormir profundament. Va somiar que corria amb la seva amiga per un jardí que no es marcava mai, que s’explicaven secrets i que es prometien escriure’s cartes encara que els mapes les separessin. Va sentir, dins del somni, una calma càlida que li deia que l’afecte no desapareix només perquè canviï de lloc.

L’endemà al matí, l’Estel es va despertar amb una llumeta nova al pit. La tristesa encara hi era una mica, perquè estimar també vol dir trobar a faltar, però ja no l’ofegava. Va buscar paper, llapis de colors i va començar a escriure una carta llarga a la seva amiga.

—Vull explicar-li el somni que he tingut —va dir—. Semblava que el cor hagués trobat una casa per descansar.

Des de la seva illa de núvol, la Teixidora la va veure somriure i també va somriure ella. En Ron-ron es va enrotllar als seus peus.

—És això el que fan els somnis? —va preguntar el gat.

—No sempre arreglen el món —va contestar ella—, però de vegades posen una llum petita al lloc exacte on algú la necessita. I això, per començar, ja és molt.

Aquella mateixa nit va continuar teixint per a altres infants: un somni de coratge per a un nen que havia de començar escola nova, un somni de mar serè per a una petita que s’havia enfadat molt durant el dia, un somni d’aventura per a un infant que necessitava recordar que la imaginació també és una manera de créixer.

I així, nit rere nit, la Teixidora de Somnis va continuar la seva feina secreta, ajudant els infants a descansar, a imaginar i a ordenar per dins allò que encara no sabien explicar amb paraules. Perquè hi ha nits en què dormir és només dormir, però n’hi ha d’altres en què un somni ben teixit es converteix en una abraçada invisible. ✨🧵🌙