Ben amunt, damunt d’un núvol esponjós que viatjava lentament per sobre de les muntanyes, hi vivia una goteta petita i molt encuriosida que tothom anomenava Goteta.

Era tan petita que qualsevol hauria pensat que no podria canviar res. Però la Goteta tenia una curiositat immensa i una alegria capaç d’omplir un llac.

—Vull veure el món! —deia cada matí, mirant cap avall, on s’estenien rius, pobles, camps i mars com si fossin un mapa viu.

Les altres gotes del núvol li deien que ja veuria coses quan arribés el moment, que el vent decideix rutes i que l’aigua sap trobar camins encara que no els conegui abans. Però ella sempre somiava amb el primer gran viatge.

Un dia, el vent va bufar amb més força del compte. El núvol es va estremir i, abans que la Goteta pogués acomiadar-se, va començar a caure cel avall. Va travessar aire fred, una mica de boira i un feix de llum fins a arribar amb un plaf delicat a un riu transparent.

—Benvinguda! —li va dir el riu amb veu fonda i alegre—. Jo vaig cap al mar. Si vols, pots venir amb mi.

La Goteta no s’ho va pensar dues vegades. Va començar així un viatge meravellós. El riu la va portar sota ponts de pedra, entre herbes altes, per camps on els pagesos treballaven i al costat de pobles on la gent omplia càntirs, rentava roba o regava horts.

A cada lloc, la Goteta deixava una part petita d’ella mateixa: una mica de frescor per a una planta acalorada, una mica d’aigua per a un ocell cansat, una mica de vida per a unes arrels que esperaven en silenci.

—No et sap greu anar-te repartint tant? —li va preguntar el riu un capvespre, mig jugant.

—No —va respondre ella—. Quan comparteixo una part de mi, no em faig menys. Em faig present en més llocs.

Aquella idea la va acompanyar mentre avançaven. Va passar per una zona de prats on els cavalls bevien. Va veure ànecs lliscant sense pressa i nens que llançaven pedretes fent salts damunt l’aigua. Va notar que el món estava ple de vides que depenien, d’una manera o altra, del viatge constant de l’aigua.

Finalment, el riu es va obrir i la Goteta va descobrir una immensitat blava que la va deixar sense paraules: el mar. Les onades tenien veu, el cel s’hi mirava com en un gran mirall i arreu hi havia altres gotes amb històries diferents.

—Jo vinc d’un llac glaçat —li va explicar una.

—Jo he travessat una tempesta tropical —va dir-ne una altra.

La Goteta escoltava fascinada. Va entendre que totes compartien una mateixa essència i, alhora, cadascuna havia recorregut camins propis.

Quan el sol va començar a escalfar la superfície del mar, la Goteta va notar que s’anava tornant lleugera, gairebé transparent. Ja no pesava igual. S’enfilava suaument cap amunt.

—Què m’està passant?

—T’estàs transformant —li va dir una onada—. Ara pujaràs de nou al cel. El viatge continua.

La Goteta es va convertir en vapor i va pujar lentament fins a formar part d’un altre núvol, en un altre lloc, sota un altre cel. Ja no era exactament la mateixa d’abans, però continuava sent ella. Portava dins les històries del riu, la memòria del mar i la promesa de tornar a caure allà on fos necessària.

Quan va tornar a ploure, aquesta vegada va anar a parar a l’hort d’una nena que regava tomàquets amb molta cura. La Goteta va lliscar per les fulles, va refrescar la terra i va somriure. Havia entès una cosa preciosa: encara que fos petita, formava part d’un moviment immens que sostenia la vida.

I així va descobrir que l’aigua no s’atura, no desapareix i no deixa mai d’ajudar. Canvia de forma, de lloc i de camí, però sempre troba una manera nova d’estar present al món. 💧🌊✨