Hi havia una vegada cinc germans molt especials: Vista, Oïda, Olfacte, Gust i Tacte. No eren germans normals. Cadascun coneixia el món d’una manera diferent i estava convençut que la seva era la millor.

—Sense mi no sabríeu on aneu —deia la Vista, tota orgullosa de distingir camins, colors i formes.

—Però sense mi no sentiríeu la pluja, la música ni les paraules tendres —replicava l’Oïda.

—I sense mi us perdríeu l’olor del pa calent i de la terra mullada —afegia l’Olfacte.

El Gust, que era un xic bromista, assegurava que la felicitat també tenia sabor. I el Tacte recordava a tothom que hi ha coses que només s’entenen quan les mans, la pell i el cos s’hi acostumen amb calma.

Un matí van decidir endinsar-se al Bosc dels Sentits, un lloc antic on, segons deien, el món es feia més intens i revelava secrets a qui sabia percebre’l de debò.

Només travessar-ne la porta natural —dos arbres inclinats que semblaven saludar-los—, la Vista es va entusiasmar. Va veure papallones que canviaven de color segons la llum, fulles d’un verd tan viu que semblaven acabades de pintar i un riu platejat que serpentejava entre les molses.

—Seguiu-me! Jo veig el camí!

Però aviat van arribar davant del riu i la Vista, per molt bé que distingís les formes, no sabia on era el pas segur.

—Espereu —va dir l’Oïda, alçant un dit—. Escolto alguna cosa. No tota l’aigua sona igual. Hi ha un tram on el riu ressona buit, com si passés per sota d’un pont.

Van guardar silenci. Entre el cant dels ocells i el murmuri de les branques, van sentir un toc diferent, com una veu d’aigua colpejant fusta antiga. I sí: amagada entre falgueres, hi havia una passera.

—Potser no n’hi ha prou amb veure —va admetre la Vista, una mica avergonyida.

Més endins, el bosc es va espessir i la llum es va tornar daurada. L’Olfacte va aturar-se de sobte.

—Aquí hi ha alguna cosa especial. Fa olor de flors silvestres, de fruita madura i d’herba acabada de trencar. Hi ha d’haver un jardí obert més endavant.

El van seguir i, efectivament, van arribar a una clariana plena de plantes extraordinaries. N’hi havia que feien olor de mel, d’altres de pluja, d’altres d’una mena de calma que costava explicar amb paraules.

Enmig del jardí creixien uns fruits rodons i lluminosos. La Vista els trobava preciosos, l’Olfacte els trobava deliciosos, però cap dels dos no s’atrevia a assegurar què eren.

—Deixeu-me provar-ne un trosset —va dir el Gust, sempre disposat a aventurar-se.

Va tastar-ne un i va obrir molt els ulls.

—Aquest sap a alegria de festa!

En va tastar un altre.

—I aquest… aquest té gust d’aventura. Com si dins hi hagués una excursió sencera.

El Tacte, que no feia mai les coses de pressa, va demanar-ne un abans de tastar-lo. El va girar entre les mans, en va notar la pell, les petites rugositats, la suavitat d’algunes parts i la temperatura fresca de l’ombra.

—Aquest fruit sembla tranquil abans i després de menjar-lo. Té textura de calma.

Van riure tots cinc, però a poc a poc van començar a entendre que el bosc els estava ensenyant alguna cosa més fonda: una mateixa realitat es podia descobrir de moltes maneres.

Quan el camí semblava acabar-se, va aparèixer davant seu el Roure Savi, immens i serè, amb una escorça plena de línies antigues. Les seves branques feien ombra com si protegissin una petita plaça secreta.

—Us he observat des que heu entrat —va dir el roure amb veu fonda—. He vist com intentàveu decidir quin de vosaltres és el més important.

—Jo encara penso que veure és essencial —va dir la Vista.

—I jo que escoltar obre camins —va respondre l’Oïda.

—Tots teniu raó i, alhora, cap de vosaltres no la té del tot —va contestar el roure amb paciència—. El món no es lliura complet a qui només el mira d’una sola manera. El món demana presència sencera.

Per demostrar-ho, el Roure Savi va deixar caure una sola llavor al terra.

—Digueu-me què és.

La Vista en va descriure el color. L’Oïda va escoltar el petit cop sec en tocar la terra. L’Olfacte en va percebre la flaire vegetal, humida i viva. El Tacte en va notar la duresa, el relleu i la promesa amagada dins la closca. I el Gust, sense menjar-se-la, va entendre finalment que no tot s’ha de tastar per conèixer-ho: algunes coses s’han d’esperar, sembrar i imaginar.

Els cinc germans van quedar en silenci. Era un silenci bo, d’aquells que no pesen, sinó que ordenen. Van comprendre que no competien entre ells: es completaven.

Quan van sortir del bosc, el món no havia canviat. Els arbres continuaven sent arbres, el vent continuava sent vent i el camí continuava sota els seus peus. Però ells sí que havien canviat. Ara sabien que la realitat es torna més rica quan la mirem, l’escoltem, la toquem, la tastem i l’olorem amb atenció. I van prometre no oblidar mai que, junts, podien habitar el món d’una manera molt més plena. 🌈✨