La Valentina tenia dies en què es despertava rient i dies en què no sabia gaire bé què li passava. Alguns matins se sentia alegre com una campaneta. Altres, s’enfadava per una tonteria i després li venien ganes de plorar. Hi havia dies en què tenia por de coses petites, i nits en què tot li semblava massa.

Un capvespre, mentre caminava pel parc, va veure una cosa que no havia vist mai: una porta diminuta entre els rosers. Era verda, tenia un pom daurat i feia la sensació que esperava exactament que algú com ella la trobés.

—Qui deu viure aquí? —va murmurar.

Quan la va obrir, va aparèixer davant seu el Jardí de les Emocions. No era un jardí normal. Les plantes semblaven respirar al mateix ritme que ella. Les flors brillaven amb colors diferents i cadascuna tenia una veu pròpia.

La primera a parlar va ser una flor vermella, de pètals una mica aixecats, com si sempre estigués a punt de protestar.

—Jo sóc la Ràbia. Surto quan alguna cosa et sembla injusta, quan et fan mal o quan no et sents escoltada.

Després es va inclinar cap a ella una flor blava, plena de gotes petites com si hagués acabat de ploure damunt seu.

—Jo sóc la Tristesa. A vegades m’eviten, però jo no vinc a fer mal. Vinc a recordar-te què és important i què trobes a faltar.

La Valentina encara estava escoltant quan una flor groga va esclatar en una rialla lluminosa.

—Jo sóc l’Alegria! M’encanta omplir-ho tot de llum, fer pessigolles per dins i recordar-te que també hi ha coses boniques fins i tot després d’un dia difícil.

Darrere seu hi havia una flor violeta, més recollida, amb una veu baixa però clara.

—Jo sóc la Por. No sempre agrado, però de vegades soc necessària. T’aviso quan alguna cosa et fa sentir petita o insegura.

Finalment, des d’un racó ombrejat, es va acostar una flor verda amb les fulles amples i tranquil·les.

—I jo sóc la Calma. No sempre arribo de seguida, però quan em trobes, ajudo a posar espai entre el que sents i el que necessites fer.

—Quina de vosaltres és la millor? —va preguntar la Valentina, convençuda que alguna havia de guanyar.

Les flors es van mirar entre elles i van somriure amb molta paciència.

—Aquesta és una pregunta que fan sovint —va dir la Calma—. Però no som rivals. Cap emoció no és aquí per espatllar-te. El que importa és què en fas, com l’escoltes i qui t’ajuda a comprendre-la.

La Valentina va pensar en la darrera setmana. Dilluns s’havia enfadat perquè ningú la deixava acabar d’explicar una cosa a classe. Dimecres s’havia posat trista perquè la seva cosina havia marxat. Dijous havia rigut tant que li feia mal la panxa. I divendres, abans d’anar a dormir, havia sentit una por petita sense saber-ne el motiu.

—Aleshores… dins meu hi ha una mica de totes vosaltres?

—I tant —va respondre l’Alegria—. I això no és cap problema. És simplement que estàs viva.

La Ràbia li va ensenyar que es pot parlar fort sense fer mal. La Tristesa li va mostrar que plorar també rega el cor. La Por li va explicar que demanar companyia és una forma de valentia. I la Calma li va oferir una respiració llarga, suau, d’aquelles que no arreglen tot de cop però sí que fan més habitable el moment.

Abans de marxar, la Valentina va seure una estona al mig del jardí. Va notar que dins seu hi havia coses diferents alhora: una mica de dubte, una mica de tendresa, una mica d’alegria i també un petit cansament. Però, per primer cop, no va voler expulsar res. Només observar-ho.

—Tornaràs? —li va preguntar la flor verda.

—Sí —va dir la Valentina—. Però crec que ara sé una cosa important: el jardí no és només aquí fora. També el duc dins meu.

Quan va creuar de nou la porta petita i va tornar al parc, el cel tenia el color dels dies que s’acaben bé. I mentre caminava cap a casa, va comprendre que créixer no és deixar de sentir coses intenses, sinó aprendre a posar nom al que ens passa, donar-li espai i cuidar aquest jardí interior amb una mica més de paciència cada dia. 🌸🌈✨