En Nil estava convençut que sota el seu llit hi vivia un monstre. No ho podia demostrar del tot, però cada nit sentia sorollets, petits cruixits i una mena de presència que li feia encongir els peus sota el llençol.

—No vull apagar el llum… i si surt?

Els adults li deien que segurament era la fusta, o una joguina mal posada, o simplement la imaginació. Però el Nil sabia que les coses imaginades també poden fer por de debò.

Una nit, cansat d’espantar-se abans de dormir, va agafar una llanterna. El cor li bategava tan fort que semblava un tambor petit dins del pit. Va respirar a fons, es va agenollar a terra i va enfocar sota el llit.

Allà hi havia algú. Sí. Però no era el tipus de monstre que s’havia imaginat. No tenia urpes enormes ni ullals afilats. Era rodonet, una mica pelut, amb ulls grans i humits, i semblava gairebé més espantat que ell.

—No em facis fora, si us plau… —va murmurar el monstre—. La foscor em fa sentir molt sol.

En Nil es va quedar quiet. No sabia si riure, fugir o fer més preguntes. Finalment va optar pel que fan les persones valentes de veritat: intentar entendre.

—Però… si em feies por tu!

—Jo només em movia una mica per escoltar-te quan rius o quan parles somiant —va dir el monstre—. No volia espantar-te. Només no sabia com dir-te que estava aquí.

El Nil va mirar millor aquell ésser petit i va descobrir que portava una mena de manta vella i un coixinet fet de mitjons desaparellats. Tot plegat li va fer més tendresa que por.

—Tens nom?

—Em diuen Foscut. Però no és un nom que m’agradi gaire.

La conversa va continuar en veu baixa, com si el mateix dormitori no volgués despertar la nit. El monstre li va explicar que s’amagava sota els llits perquè pensava que allà almenys hi hauria una mica de companyia. Escoltava contes, rialles, cançons i veus de família, i això l’ajudava a suportar la por que li feia el silenci.

En Nil va notar que alguna cosa canviava dins seu. La por no havia desaparegut del tot, però s’havia transformat. Ara hi havia curiositat. I, fins i tot, una mica de pena per aquell monstre que semblava tan necessitat de llum com ell mateix.

—Si vols, podem fer una cosa —va dir el nen—. Podem deixar una llumeta petita encesa. I jo et puc explicar un conte abans de dormir.

—De debò?

Aquella nit van fer exactament això. El Nil es va estirar al llit, va deixar la llanterna en mode suau i li va explicar una història inventada sobre un cavaller que tenia por del vent i un drac que l’ajudava a travessar la tempesta.

A mesura que parlava, notava que no només es calmava el monstre. També es calmava ell. La cambra, que abans li semblava un lloc ple d’ombres sospitoses, ara era un espai compartit per una por que s’havia pogut dir en veu alta.

Durant els dies següents, en Nil ja no va mirar sota el llit com un territori enemic. Va començar a deixar-hi a prop una llumeta suau, algun dibuix i, de tant en tant, una galeta petita. El monstre, per la seva banda, es va acostumar a no fer sorolls estranys quan el nen ja era al llit.

—No sabia que les coses que fan por es podien tornar menys grans si les mires de prop —va dir en Nil un vespre.

—Ni jo sabia que la llum podia entrar tan bé a sota d’un llit —va respondre el monstre.

Amb el temps, aquell espai es va convertir en una mena de racó secret on la por, la tendresa i la imaginació havien après a conviure. El Nil continuava sent un nen, i encara hi havia nits en què li costava una mica més adormir-se. Però ara sabia una cosa important: hi ha pors que no desapareixen quan les negues, sinó quan les mires amb una mica de companyia i una llum amable. 👾🌙✨