En un vaixell de veles negres, cordes gruixudes i bandera amb calavera navegava el capità Mossegada, el pirata més famós dels Set Mars. Tenia un pegat a l’ull, una veu que feia tremolar les gavines i un pas tan sorollós que semblava que el pont del vaixell es queixés cada vegada que hi caminava.

El capità afirmava que no temia res: ni les tempestes, ni les onades gegants, ni els taurons, ni els mapes escrits en llengües estranyes. Però hi havia una cosa que mai no admetia en veu alta: li encantava menjar dolços.

A la seva cabina hi guardava galetes enganxoses de llimona, caramels de melassa, ametlles ensucrades i unes pastilles de menta tan enganxoses que fins i tot els lloros del pal major s’hi quedaven atrapats amb el bec.

—Un bon pirata necessita tres coses: un vaixell ràpid, un cofre ben ple i una butxaca sempre preparada per als dolços —deia mentre reia satisfet.

La tripulació ja coneixia aquella escena. Després de sopar, el capità s’omplia la boca de llaminadures, feia un glop de beguda dolça i se n’anava a dormir sense mirar ni de lluny el raspall que tenia abandonat dins d’un got de llauna.

—Capità, no us rentareu les dents? —li preguntava de tant en tant el grumet Eloi, que encara era petit però molt observador.

—Bah! Les dents són només eines! El que importa és el tresor! —contestava ell, fent un gest de menyspreu.

Però la veritat era una altra. El tresor més útil del capità no era al cofre enterrat sota la seva llitera, sinó dins de la boca: una filera de dents fortes amb què podia mossegar pomes, obrir closques de coco, somriure amb orgull i cridar ordres ben fortes quan el mar s’enfurismava.

Una nit de mar tranquil, mentre el vaixell grinyolava suaument i el capità roncava com un volcà adormit, dins de la seva boca es va celebrar una reunió secreta.

—No podem continuar així —va dir la queixalera del fons—. Cada nit quedem plenes de sucre i restes enganxades.

—A mi em fa mal quan mastega coses dures sense cuidar-nos després —va rondinar un ullal.

—I jo ja estic tipa de viure coberta de caramel! —va protestar una dent del davant—. Proposo una vaga.

Les dents es van mirar entre elles amb aire cansat. Totes estimaven la seva feina, però cap no volia continuar sent tractada com si no importés. Després d’una llarga deliberació, van prendre una decisió valenta: si el capità no les cuidava, li farien entendre el seu valor.

L’endemà al matí, en Mossegada es va llevar amb una sensació estranya. Va badallar, es va posar el barret i, en mirar-se al petit mirall de bronze de la cabina, gairebé va caure enrere.

—Per les algues del fons! On són les meves dents?

N’hi faltava una. I després una altra. I una tercera semblava disposada a abandonar el vaixell de seguida. El capità va provar de mossegar una poma i només en va arrencar un trosset trist. Va intentar cridar “A l’abordatge!” i el que li va sortir va ser un crit desinfl at, com si el vent se li escapés per tots els costats.

—Capità… esteu bé? —va demanar l’Eloi amb molta cura—. Sembla que us hagi fugit mig somriure.

Aquell comentari, que normalment hauria fet enfurismar el capità, el va deixar en silenci. Va mirar el mar, el seu cofre i la seva mà plena de monedes. Tot brillava, sí. Però cap d’aquelles coses no li podia tornar la seguretat de parlar, menjar i riure com abans.

Sense perdre un minut, van posar rumb cap a l’illa de corall, on vivia la doctora Perla, una tortuga dentista famosa per la seva saviesa. La seva consulta era una petita casa rodona al costat de la platja, decorada amb petxines, algues seques i raspalls de bambú perfectament alineats.

—Doctora Perla, necessito ajuda immediata! —va exclamar el capità, intentant mantenir la dignitat.

—M’assec primer, respireu després i obriu la boca amb honestedat —va respondre la tortuga, calmada com una marea quieta.

La doctora el va examinar amb una llumeta verda que semblava una lluna petita. Va mirar les genives, les restes de sucre, els espais buits i el raspall abandonat que l’Eloi havia dut com a prova.

—No heu perdut només unes dents, capità. Heu oblidat una responsabilitat. Quan no ens cuidem cada dia, el problema no arriba de cop: arriba a poc a poc, en silenci.

—Les puc recuperar? —va preguntar ell, de sobte molt menys orgullós.

—Les que han marxat, no. Les que us queden, sí. Però necessitareu disciplina, constància i una mica d’humilitat.

La doctora Perla li va ensenyar a raspallar-se de debò: les dents de davant, les de darrere, les que semblaven amagades, la llengua i fins i tot el temps necessari perquè la neteja fos completa. Li va donar una pasta fresca de menta marina i li va explicar que el raspall no era una nosa, sinó una eina de protecció.

Els primers dies van ser difícils. En Mossegada s’oblidava, rondinava i protestava cada vegada que havia d’aturar-se després de menjar. Però l’Eloi li recordava la rutina, i la tripulació, que també havia començat a cuidar-se millor, el mirava amb una barreja d’afecte i complicitat.

—Capità, avui el vostre somriure sembla una mica més valent —li va dir el cuiner del vaixell.

Al cap de les setmanes, el capità ja no es rentava les dents per obligació, sinó perquè havia entès que aquell petit gest diari el feia sentir millor, més fort i més tranquil. Encara li faltaven algunes peces, sí, però el seu somriure havia recuperat una cosa encara més important que la perfecció: la cura.

Des d’aleshores, quan trobaven un cofre nou, el capità sempre repetia la mateixa frase als mariners més joves.

—L’or brilla molt, però no et serveix de gaire si no pots riure, menjar ni parlar amb alegria. El millor tresor és el que t’acompanya cada dia i depèn de com el cuides.

I així, entre onades, mapes i tempestes, el temut capità Mossegada va descobrir que la seva gran victòria no havia estat conquerir una illa, sinó aprendre a protegir el seu propi somriure. 🏴‍☠️🦷✨